Seleccionar página

Mandela, la voluntat de ser

Mandela, la voluntat de ser

Deia Nelson Mandela que “el que compta a la vida no és el simple fet d’haver viscut. Són els canvis que hem provocat en les vides dels altres els que determinen el significat de la nostra”. Prova del seu llegat és el Mandela Day que cada 18 de juliol se celebra a proposta de Nacions Unides per recordar la seva lluita pels drets humans, la democràcia i la pau. De fet, l’any 2015 l’Assemblea General de Nacions Unides va anomenar ‘Normes Nelson Mandela’ als estàndards mínims pel tractament de presoners, promovent la dignitat humana en el tracte que reben les persones privades de llibertat.

Als anys 90, mentre treballava com a periodista i acadèmic a Johannesburg, vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment Mandela. Ho vaig fer després dels 27 anys que va restar empresonat per defensar el final de l’apartheid i lluitar contra la segregació racial a Sud-àfrica.

Mandela va ser condemnat a cadena perpètua en l’anomenat Judici de Rivonia, un procés mancat de garanties presidit per Quartus de Wet, un jutge afrikaner nomenat pel govern d’aleshores. En l’al·legat final, el líder africà va afirmar: “durant tota la meva vida m’he dedicat a la lluita contra la dominació blanca i contra la dominació negra. He buscat l’ideal d’una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d’oportunitats”. Malgrat tot, va ser condemnat per un delicte d’alta traïció que el va mantenir entre reixes fins l’11 de febrer del 1990.

Visita a Barcelona 92

Catalunya manté un vincle especial amb la lluita de Mandela per una societat millor. Mentre treballava en l’organització dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 vaig poder saludar per segona vegada el líder africà. Va ser en una de les dues visites que va fer a Barcelona; la primera, el juliol de 1991 per conèixer la ciutat i les instal·lacions olímpiques. La segona, aquell emocionant 25 de juliol del 1992, dia en què la nostra Barcelona va convertir-se en capital del món per unes hores.

Mandela va venir a Catalunya per demanar al país i a la seva capital que ajudés a posar fi al racisme africà a les celebracions esportives. Madiba, però, va marxar de Barcelona impregnat per la força transformadora dels Jocs en el seu sentit més ampli. Mesos abans de la cinematogràfica Copa del Món de Rugbi de 1995, celebrada a Sudàfrica, Mandela va explicar que “la visita als Jocs de Barcelona em va inspirar a tornar a Sud-àfrica a fer-ho millor. Em va permetre exigir-me més a mi mateix”.

Potser, en part, la inspiració de Barcelona el va estimular en la famosa arenga que va dirigir al capità de la selecció sud-africana de rugbi, François Pienaar, abans de la final del campionat. Aquell discurs va escenificar la reconciliació d’una societat dividida durant anys per l’apartheid, una divisió racial que va suposar la dominació dels ciutadans blancs per sobre dels negres.

Mandela va perseverar durant tota la seva vida en la lluita per la igualtat, malgrat els anys de presó. Quan el govern sud-africà l’acusava d’altra traïció i de sabotatge, ell es defensava abrandant la bandera del diàleg i de la no discriminació racial. De fet, s’ha convertit en un exemple granític d’aquesta voluntat de ser i de perseverar en els objectius. “Mai desestimis el poder de la persistència”, deia encertadament.

Un tresor a conservar i defensar

N’hem d’aprendre constantment, de figures com la de Nelson Mandela. Perseverar en els objectius costi el que costi, i no perdre mai l’essència ni com a individus ni com a col·lectiu. De fet, Catalunya ha avançat sempre com a poble gràcies a aquesta voluntat de no renunciar mai a ser. Els períodes de repressió que hem viscut històricament com a país no ens han aconseguit desvirtuar com a subjecte. És aquest el tresor que hem de seguir conservant i defensant. És justament aquesta voluntat la que ha permès situar Mandela com un dels màxims referents del segle XX.

En un viatge a Moçambic l’any passat, vaig coincidir amb Graça Machel, vídua de Mandela. Amb una energia i una vitalitat desbordants, Machel em recordava que Barcelona havia d’ajudar en la construcció d’una rambla al centre de Maputo. Segons ella, era imprescindible que l’urbanisme de les ciutats africanes fomentés el diàleg i la convivència. Escoltar Machel em va permetre, per uns segons, escoltar el propi Mandela altre cop. Heus aquí el seu llegat.