Seleccionar página

La Rambla de Mandela

La Rambla de Mandela

(Article publicat a La Vanguardia)

En un viatge recent a Sud-Àfrica i Moçambic per comprovar els projectes de cooperació que hi fa l’Àrea Metropolitana de Barcelona, vaig tenir l’honor de conversar amb Graça Machel, vídua de Nelson Mandela. Moçambiquenya d’energia infinita, em va recordar que Barcelona havia d’ajudar en la construcció d’una Rambla al centre de Maputo, perquè allò que mancava a la seva ciutat, i a les ciutats africanes en general, era un urbanisme que fomentés la convivència i les relacions cíviques.

Quan una africana destacada et diu que fer una Rambla a imatge de la de Barcelona és una prioritat per a ells, t’està dient moltes coses. D’entrada, ens obliga a reflexionar sobre allò que tenim i no valorem prou. Abandonar la Rambla a la seva dissort seria indigne; de fet, podem convertir-la en primera artèria cultural de la ciutat. No és impossible.

Més enllà d’això, la seva convicció per prioritzar el caràcter obert de les ciutats, em va fer pensar que la relació que va tenir amb Nelson Mandela era de total complicitat, perquè el mateix Madiba podia haver dit el mateix.

Als anys noranta, mentre treballava de periodista i acadèmic a Johannesburg, vaig tenir l’ocasió de conèixer aquest home formidable. També vaig fer-ho a Barcelona, i una de les coses que més transmetia, que més defensava i que va destacar sobre la nostra ciutat, era aquesta obsessió per la convivència i els espais comuns.

Per Madiba, allà on cal defensar els ideals és als espais oberts i compartits, en els quals puguis debatre amb els adversaris. Dit en paraules de Desmond Tutu, “amb qui més has de parlar i negociar acords és amb l’enemic, perquè amb els amics se suposa que ja hi estàs d’acord.” La Rambla i Barcelona en el seu conjunt podria ser entesa com un espai de convivència gairebé genètic, on els extrems s’accepten i els no tan extrems cohabiten de forma harmònica.

Ni Mandela ni Tutu ni Graça Machel van cometre mai l’error de pensar que el diàleg servia per frenar qualsevol iniciativa, o per fer renunciar algú a les seves idees. La gran lliçó de Mandela, i de la Sud-àfrica que vaig conèixer i viure, és que la convivència no coarta ni la justícia, ni la llibertat, ni els canvis. La convivència serveix per frenar el conflicte, no per frenar la vida.

Seria bo aplicar-nos aquesta lliçó. Quan convertim el civisme en una condició necessària, tinguem clar que això ha de servir per continuar avançant, no pas per paralitzar res o per retrocedir. A Barcelona, per exemple, la Rambla de Mandela no vol dir deixar d’actuar, sinó tot el contrari. Un alcalde ha d’abraçar tots els ciutadans, els que li són propers i els més discrepants, i té l’obligació de demostrar que amb les seves conviccions pot beneficiar tothom.

A Sud-àfrica van emergir de l’Apartheid amb muntanyes de diàleg, però sense aturar-se. Sense abandonar mai els seus principis, Mandela va aconseguir representar tothom. Prenem-ne nota. Dialogar i conviure no vol dir abandonar els ideals ni aturar les manetes del rellotge. Vol dir crear el millor entorn per actuar. I aleshores, avançar.

Enviar comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.